80è aniversari del Pavelló de la República
El Pavelló de la República espanyola va ser construït per a l’Exposition Internationale des Arts et des Techniques appliquées à la Vie Moderne de París l’any 1937, en plena Guerra Civil. El Pavelló es trobava a l’avinguda principal de l’exposició i fou dissenyat per l’arquitecte català Josep Lluís Sert, deixeble de Le Corbusier i membre fundador del GATCPAC (Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània). Va col·laborar amb ell l’arquitecte madrileny Luís Lacasa. Comptaren amb molt pocs recursos i un calendari força ajustat.
El 27 de febrer 1937 es col·loca la primera pedra i el 30 d'abril s'acaben les obres. El 24 de maig es fa la inauguració oficial de l’exposició i el 12 de juliol hi ha la darrera inauguració: una festa per obrers i artistes on no hi va assistir cap representant del govern francès però sí els ambaixadors mexicà i rus. Els himnes nacionals anaren a càrrec de la Cobla Barcelona. El 25 de novembre es va clausurar l’exposició.
El Pavelló era una construcció sòbria que seguia les línies del racionalisme arquitectònic. De caràcter efímer, va ser destruït un cop va finalitzar l’exposició i va adquirir una finalitat bàsicament cultural i de propaganda per fer saber al món la situació que s'estava vivint a Espanya. Recordem que l’estat espanyol es trobava immers en plena Guerra Civil i el Pavelló espanyol s'acabà convertint en un testimoni de la tràgica situació.
L’edifici va ser concebut com un contenidor buit, un cub gairebé sense parets. Tenia tres plantes i es recorria amb un itinerari predeterminat i unidireccional. La planta baixa comunicava amb un gran pati cobert amb una lona que tenia funció d’auditori. La primera planta mostrava la riquesa tradicional dels pobles d’Espanya, amb ceràmica popular, vestits regionals, mostres d’artesania de: vímet, àmfores, barrets, teles, etc.
A les seves parets s’hi van exposar cartells, fotografies i altres elements artístics i documentals, com pintures, dibuixos i gravats, que mostraven els horrors de la guerra.
A part d’exposar-se obres d’art, s’hi van fer diversitat d’activitats culturals com projeccions de cinema, representacions teatrals, recitals literaris o espectacles de dansa.
Es va poder comptar amb la col·laboració d’alguns dels millors artistes del moment, entre els quals hi havia Picasso, que a banda del Guernica va fer escultures i altres obres per al Pavelló, i Joan Miró, que va pintar el famós pochoir o estergit Aidez Espagne i el Segador, obra desapareguda que només es va poder veure durant els mesos de l’exposició. En desmuntar-se el pavelló va desaparèixer i ni el mateix artista va saber mai on va anar a parar la seva obra. Esperem que algun dia la retrobem perquè es tracta d’una magnífica pintura que l’artista va crear per l’interior del recinte.
La producció audiovisual es va encarregar a un altre gran artista, el cineasta aragonès Luís Buñuel.
Destacaven també els cartells i fotomuntatges sobre economia, agricultura, sanitat, educació, indústria i cultura del valencià Josep Renau, i l’escultura d’Alberto Sànchez de 12,5 metres d’alçada situada a l’entrada del Pavelló i que portava per títol El pueblo español tiene un camino que conduce a una estrella. Julio González fou l’autor de la Montserrat, l’escultura d’una pagesa catalana que porta en braços el seu fill i que actualment es troba exposada al Stedelijk Museum d’Àmsterdam.
L’únic artista estranger que va participar al Pavelló va ser l’escultor nord-americà Alexander Calder, que va idear una font de mercuri situada just a l’entrada del recinte, a tocar del Guernica.
La font simbolitzava la riquesa minera d'Almadén, cobdiciada pels nazis, que ajudaven els franquistes.
En l'actualitat, a la Fundació Miró de Barcelona, per cert obra també de Sert, es pot veure en funcionament la font que Calder va donar el 1975, una rèplica de l'original perduda.
L’arquitecte i dissenyador català Josep Torres Clavé va dissenyar una butaca que porta el seu propi nom i que va moblar l'edifici. Es va inspirar en els cadirats eivissencs combinant tradició artesanal i modernitat racionalista i continua fabricant-se a l’actualitat.
L’ambaixador espanyol a França, Luis Araquistain, va veure una ocasió immillorable per explicar al món les fites de la República espanyola i reivindicar la dramàtica situació que vivia el poble espanyol en la seva lluita contra el feixisme. Es volia advertir del perill que podia suposar una possible victòria del feixisme a Espanya.
Dissortadament, no va aconseguir els seus objectius i les democràcies europees van seguir al marge.
Sempre ens quedarà, però, el record d'aquesta joia arquitectònica que va contenir un conjunt d'arts plàstiques excepcional.
Per a més informació sobre l'edifici de 1937 consulteu aquest enllaç.