Els Jocs Olímpics de 1992 suposen per a la ciutat de Barcelona un canvi urbanístic important, sobretot pel que fa a la recuperació de la façana marítima, que va obrir la ciutat al mar, i a la revitalització de la muntanya de  Montjuïc amb totes les grans infraestructures esportives.

A la ciutat es van instaurar altres àrees olímpiques com la zona de Diagonal i la Vall d'Hebron. 

​El projecte urbanístic de l’àrea de la Vall d’Hebron, obra d’Eduard Bru, és on es va voler encabir la reconstrucció del Pavelló de la República. També s’hi concentraren projectes d’Enric Miralles (instal·lacions de Tir), Bonell i Rius (Velòdrom d’Horta), Gracés i Sòria (Pavelló municipal d’Esports) i Carles Ferrater (residència de periodistes).

Els encarregats del projecte de reconstrucció del Pavelló de la República foren Antoni Ubach, Miquel Espinet i Juan Miguel Hernández León. Estaria situat al costat de l'escultura Els mistos, obra de l'artista Claes Oldenburg, amb els que estableix una relació complementària.

 

Els Jocs van suposar també la recuperació de la història que es va interrompre l’any 1936 amb l'Olimpíada Popular i que finalment no es va dur a terme per l'esclat de la Guerra Civil. De la voluntat d’unió amb el passat va néixer la idea de reconstruir el Pavelló que va expressar tot allò que la República representava.

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

 

 

 

 

La tasca arquitectònica de reconstrucció del Pavelló, de 1400 m2, va tenir nombroses dificultats perquè la informació que es tenia era escassa. Comptaven amb la maqueta de l'edifici, que es conserva al Museu Reina Sofia de Madrid, el coneixement de l’obra de Sert, més algunes fotografies en blanc i negre que no resolien els dubtes sobre determinats materials i colors. Les descripcions literàries no eren suficientment precises per determinar-los.

El termini que se'ls va assignar era de sis mesos, un temps molt similar al que van disposar els arquitectes que van construir el pavelló original. 

La ubicació va ser un tema a debat. Es va fer a la cantonada dels carrers Jorge Manrique i Cardenal Vidal i Barraquer en el que havia de ser el Parc de la Vall d’Hebron, seguint  l’orientació que tenia l’original. També havia de servir per fer exposicions i actes culturals.

​

La reconstrucció va ser fidedigne, però tenint en compte que la normativa vigent no era la mateixa que la de l’any 1937,  es va adaptar el projecte i es va dotar d'instal·lacions elèctriques modernes, aire condicionat, protecció contra incendis, ascensor i altres serveis per persones amb mobilitat reduïda. Era qüestió de respectar al màxim l’arquitectura original i respondre a les noves exigències. A tall d'exemple direm que el sistema de ventilació ideat per Sert va ser substituït per un sistema d’aire condicionat, o que es va crear un soterrani on poder situar totes les màquines necessàries, els lavabos, magatzem, etc.

El projecte cultural que havia d’acompanyar el projecte constructiu no es va poder desenvolupar. El ministre de cultura de l’època, Jorge Semprún, s’havia compromès a que el Guernica autèntic ocuparia el mateix lloc que va ocupar al 1937. En ser destituït del seu càrrec aquesta operació va quedar truncada.

El mur on havia d’anar el Guernica es va pintar de color gris i s’hi va incloure la signatura de Picasso. Al 2002 s’hi va col·locar la reproducció esponsoritzada per El Periódico de Catalunya.

​

Coses que semblaven difícils d’aconseguir finalment van ser possibles com, per exemple, l’obtenció de superfícies de fibrociment de la casa Uralita, que va finançar l’obra, amb la mateixa ondulació que les de l’edifici original. Van pagar 155 del 255 milions que va costar la reconstrucció. Comsa va ser l'empresa encarregada per l'Institut Municipal de Promoció Urbanística de Barcelona de fer la reconstrucció.

​